SOLITUD
VICTOR CATALÀ
Les ovelles s’escampaven ara d’aquesta, ara de l’altra banda de la muntanya, estenent-se sobre la terra humida i bruna, com una nevada corredora; el vailet saltava empassegant i girant-se a cada punt per enviar a la Mila mots de despedida i somriures enjogassats; l’home també solia tombar-se una o dues voltes per fer amb el bastó un moviment afectuós, i quan la nevada es perdia enllà i devenia subtil com una polseguera i els guardians s’havien fos en ella, la Mila restava encara immòbil en son badador, i sos ulls oberts i encantats s’enlluentien a poc a poc, s’encrestallaven, s’enaiguaven tots, i la fi se’n desprenien dues llàgrimes plenes, que queien sobre els braços encreuats. La Mila no digué pas res, però tot son coratge defallí davant la nova prova que era sotmès, i la seva solitud s’espesseí i congelà entorn de son ànima com pas de gleves polars.
El llibre d’avui és Solitud, publicat l’any 1905 per l’escriptora empordanesa amb pseudònim Victor Català.
L’obra se centra en el trasbals interior d’una dona, la Mila, provocat per la insatisfacció de la convivència amb el seu marit, un home gandul i abúlic a qui ha de seguir a contracor per tenir cura d’una ermita en una muntanya solitària i esquerpa. La insatisfacció la porta al desequilibri emocional i a la recerca de possibles sortides, mitjançant l’amor i el sentiment maternal que projecta en les relacions amb altres persones. Finalment la seva pròpia vida li suposa assumir la solitud.
Dins de tota aquesta existència frustrada i insatisfacció emocional i econòmica de la protagonista en vers una vida no desitjada, hi podem destacar el recolzament afable i constant que li és proporcionat per la figura del Pastor, en la qual la Mila s’hi recolza plenament.
En diversos punts del relat, la Mila plora. Aquest plor és un clar indicador que ha adquirit consciència de totes les limitacions que li impedeixen ser ella mateixa. Per transformar aquesta realitat, la llibertat i la voluntat de la protagonista han de lluitar contra les coaccions que imposa la societat.
Al principi de la novel·la la Mila té por de tot, és inexperta i se sent insegura, i no és capaç de prendre decisions sobre la seva vida. Té moltes ganes d’estimar en molts vessants (al marit, altres homes, un fill, amics, etc), però la impossibilitat de dur-ho a terme la conduirà progressivament a sentir-se insatisfeta. Al final de l’obra totes aquestes característiques hauran desaparegut, ja que de l’experiència viscuda n’haurà sorgit una nova Mila.
I ara unes frases:
* “I la vista? La Mila passejà llargament la mirada. Tot el que vegé era d’un mateix color: d’un gris compacte i apagat de cendra. Gris el malincònic cel de jorn cluc; grisa la gran muntanya que anava a trobar-lo allà en l’altura; grisa la boira pesant que de mitja muntanya avall ho amagava tot, formes, termes, horitzons…”
* “La Mila revivia amb lentitud, com un soldat dessagnat en el camp de batalla i que ha de recobrar la seva sang de gota en gota; i així com quan s’acaba la vida l’instint s’hi arrapa amb força i vol fruirla intensament i tot d’un plegat, quan la vida retorna és ben altra cosa. El desig, incert i tremolós de sa mateixa feblesa, no atrevint-se encara a marxar sol cap a sa realització, es detura esmaperdut, i després, mentre espera el reforç de la potència, recula i es llença vida enrera; en lloc d’obrar, es recorda. La Mila, al revifar-se, recordava.”
I ara unes anècdotes:
* La novel·la està escrita sota un pseudònim masculí, Victor Català. L’autora és Caterina Albert i Paradís.
* Es va publicar en forma de fulletons de vuit pàgines setmanals a la revista Joventut des del 19 de març de 1904 fins al 20 d’abril de 1905.
* Està inspirada en un paisatge real. L’autora va reconèixer que es va inspirar en un lloc real, l’anomenada muntanya de Santa Caterina, entre l’Escala i Torroella de Montgrí. Aquesta muntanya també té una ermita, la de Santa Caterina, patrona de les noies que busquen marit (element directament relacionat amb Solitud), i que celebrava un aplec al final de novembre en el qual assistien persones dels pobles del voltant (un altre element).
* Solitud és l’obra més universal de la narrativa modernista. L’èxit d’aquesta novel·la no es deu només a la bona acceptació de la crítica i al premi Fastenrath que va obtenir l’any 1909, sinó també a les nombroses edicions i les traduccions a set llengües.
En conclusió, aquesta obra és un clar exemple de l’existència frustrada i la insatisfacció emocional i econòmica de la Mila en vers una vida no desitjada i el recolzament afable i constant que li és proporcionat per la figura del Pastor. Tot ell adornat per la Victor Català amb pinzellades inconscients d’un art modernista i una perspectiva pròpiament femenina.
Molt bona ressenya. Escrius molt bé.
Gràcies Maria.