ELS DIES QUE ENS SEPAREN
LAIA SOLER
(Plataforma Editorial Neo)
Aviat les fulles començaran a ballar amanyagades per l’aire i cauran suaument en un mar de tons rogencs i marrons. Els arbres s’escruixiran acariciats pels vents hivernals. Els dies s’escurçaran i les nits seran llargues.
Aviat l’estiu quedarà oblidat en la memòria.
La memòria. Quin gran misteri… Si poguéssim recordar tots els detalls de la nostra vida fins i tot d’altres vides, si és que les hem viscut. El temps és l’assassí de la memòria. Lluitem contra el temps, saltem les barreres del temps. Potser així entendrem el destí de moltes vides.
La Laia Soler és l’autora de “Els dies que ens separen”.
Va ser la seva primera novel·la i veient l’èxit d’aquesta va redactar tres llibres més que també van ser exitosos: “Heima es hogar en islandès”, “Nosaltres després de les dotze” i “Tu i jo després de l’hivern”.
Laia Soler escriu d’una manera molt especial. M’agrada la seva manera de descriure els sentiments dels personatges. No us perdeu el deliciós moment en que la Marina llegeix la carta d’en Victor.
En una biblioteca de Barcelona l’Abril i en Leo van creuar les seves mirades. A partir d’aquesta casual topada l’Abril somia amb la vida de la Marina i en Víctor a la Barcelona del 1914. La Marina presenta el mateix aspecte que l’Abril i és una obrera. I en Víctor té el mateix aspecte que en Leo i és un burgès que viu al mateix edifici que la Marina. La història d’amor impossible entre en Víctor i la Marina va avançant mentre l’Abril batalla per mantenir-se al marge i intenta descobrir el significat dels seus somnis. Potser el trobarà en la mirada d’en Leo…
La Marina és una noia forta, decidida i treballadora. Desitja rebel·lar-se, viure una vida millor que la que s’havia vist obligada a seguir.
En Víctor, al principi del llibre, mostra una faceta arrogant però poc a poc es va anar guanyant la meva estima. Al final em va encantar!
Després trobem a la nostra Abril. La seva història no es profunditza tant com la de la Marina i en Victor però em va enamorar igual. És una estudiant universitària amb pares amb problemes. A part d’estudiar té que fer totes les tasques que els seus pares no fan. Jo l’he considerada una persona molt segura de si mateixa, lluitadora i treballadora.
Per últim, el final em va semblar perfecte. En les últimes pàgines es produeix un gir argumental que em va deixar amb un gran somriure als llavis.
Ara toquen unes quantes frases:
“Si no tens res important a dir, és millor no dir res.”
“Ningú té elecció. Tots tenim que jugar en el bàndol que ens ha tocat néixer.”
“Existeix una paraula per definir el moment en que fantasia i realitat es barregen: bogeria. “
“L’ésser humà és meravellós. És un mag. I jo formo part d’aquesta espècie. Aquest pensament em fa sentir tan immensament afortunada…”
“Vull dir-li que el món no està fet per als valents, sinó per als afortunats, i que ser sincer serveix de ben poc si no tens la sort del teu costat.”
“Només desitjo continuar dormint per seguir somiant. “
“Ningú pot fer-te feliç. La felicitat és un sentiment propi que neix d’un mateix, Marina.”
I ara unes anècdotes:
*Laia Soler va néixer a Lleida el 1991. Es va graduar en periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona.
*És una jove escriptora enamorada de Peter Pan, Islàndia i la xocolata.
*Va descobrir la màgia d’escriure als vuit anys. Als 17 anys va acabar la seva primera novel·la. I va escriure tres històries més abans no va tenir la seva primera oportunitat amb una editorial als vint-i-un anys.
*Va començar a llegir i a escriure sent molt jove. Això la va portar a crear-se un bloc “Alas de papel” (tancat actualment) on ressenyava les seves lectures i compartia la seva opinió amb altres lectors sota el pseudònim de Selene.
*”Els dies que ens separen” va ser la seva primera novel·la i va guanyar el Premi literari La Caixa/Plataforma Neo.
Són dos històries separades pel temps. Lluitem contra el temps, saltem les barreres del temps i trobarem un final únic, sorprenent i perfecte, com no podia ser de cap altra manera. Si el llegiu m’entendreu ;).
Sé que encara que no vulgui compliré la promesa que li vaig fer l’última vegada que ens vam veure: l’estimaré mentre la lluna segueixi allà dalt. Ell tenia raó, i ara ho veig més clar que mai. El temps no té suficients dies per separar-nos.
