AL FINAL DEL CARRER 118
Clara Cortés
(Plataforma Editorial Neo)
A vegades costa mira endavant. A vegades costa aixecar-se cada matí i afrontar la realitat. A vegades tot és massa. A vegades costa obrir els ulls. Costa respirar, costa seguir, costa riure, costa plorar. A vegades costa viure…
A vegades tot és massa, però només es qüestió de temps i el temps passa.
En una de les frases del llibre l’autora diu que la vida es allò que passa entre parpelleig i parpelleig. Són instants, moments. A vegades fàcils, a vegades no tant perquè a vegades viure fa mal.
El llibre parla d’això, de persones que els hi costa viure, vides difícils. Vides perdudes, malaguanyades, cremades, apagades, cansades, escardades, però tot i així, vides. Dia rere dia la llum se’ls hi va apagant sense evitar-ho. No lluiten i senzillament es limiten a que la vida passi entre parpelleig i parpelleig.
I és que a vegades tot és massa, però només tens que donar-te compte que només és boira, i que la boira es dissiparà aviat…
Clara Cortés és l’escriptora de “Al final del carrer 118”. Va ser el seu primer llibre i el va escriure amb tan sols 16 anys. Al 2016 va escriure “Cosas que escribistes sobre el fuego” i al 2018 n’ha escrit un altre, “Pájaro Azul”.
La Valèria viu amb la seva germana, Raven, en un apartament al final del carrer 118. La seva mare les va abandonar fa anys sense donar explicacions. Des de llavors han hagut de guanyar-se la vida elles soles. La Raven treballa de nit. Voltant pels carrers, amb faldilles massa curtes i bruses massa obertes, buscant homes als quals prestar els seus serveis. I la Valèria està intentant fer-se un lloc en el món de les models.
Una tarda de finals de setembre, la Valèria estava caminant per la vorera esquerra del carrer 118 quan va escoltar la música d’en Simon al final del carrer, prop de casa seva. Les seves mirades es van creuar.
Des de llavors el destí crearà un seguit de “coincidències” que portarà a en Simon i a la Valèria a retrobar-se i canviarà la vida dels personatges d’aquest llibre per sempre.
L’escriptora ha sorprès a tothom amb el seu bon ús de la psicologia dels personatges i la profunditat i maduresa de les seves reflexions.
“Al final del carrer 118” ens ofereix un perspectiva de la vida molt dura i difícil de viure. És una novel·la de superació que va evolucionant fins al final.
Et descriu la part més dolenta d’una ciutat. T’ensenya que hi ha gent malvada que et pot destrossar en mil bocins, tant per dins com per fora. Però també et mostra l’amor que hi ha amagat en els cors de les dos germanes. Un amor absolut que les fa aixecar cada vegada que cauen i que les uneix amb una força infinita.
I ara unes quantes frases:
“Les onades destrossen tots els castells que construeixo i s’emporten una petita part de mi en cada viatge.”
“És la meva germana, amb les seves coses bones i amb els seus defectes. Forta i amarga, com un cafè sol. Amb ella seria impossible perdre’s, ara ho sé, això.”
“No, no estàs boja. Estàs perduda. I no pots sortir del laberint tu sola.”
“La meva mare diu que cada cosa té el seu moment i que no s’ha d’apressar el temps. Crec que és veritat.”
“Els llibres són diferents per a cada persona que els llegeix, però alhora són iguals per a tothom i a ells no els importa qui ets, on vius, com és la teva família. Ningú… ningú no et mira per sobre l’espatlla quan estàs llegint.”
I ara unes quantes anècdotes:
*Clara Cortés és una escriptora que va néixer el 1996 a Madrid, en una família d’apassionats per la lectura.
*Actualment compagina el seu grau de Psicologia a la Universidad Autónoma de Madrid amb la seva carrera literària.
*Ha guanyat diversos certàmens de relats a nivell regional i nacional.
*Col·labora amb la revista digital Fantasy-Mundo on ressenya novel·les juvenils.
*La novel·la “Al final del carrer 118” és la guanyadora de la tercera edició del Premi Literari “LA CAIXA”/PLATAFORMA .
Clara Cortés és una veu poderosa que crea el món amb les seves pròpies mans. T’arrossega amb força i sense escapatòria. Et reté fins al final i et deixa anar amb un missatge que recordaràs sempre:
Només tens que donar-te compte de que la boira es dissiparà aviat.
“Perquè la vida és això que passa entre parpelleig i parpelleig, i no podem fer res per evitar-ho. El temps corre i ens arrossega amb ell. El temps ens mata, però mai no és una mort dolça, perquè a la vida li agrada venjar-se abans de l’últim alè, li agrada veure’ns patir i per això ens maltracta, ens tortura i ens desgasta.”
