Aquest llibre m’ha encantat. És una novel·la històrica,basada en fets reals, on l’autora tracta els personatges, fent-ne ficció, però la sensació en llegir-lo no és de ficció sinó de realitat.
Se situa a París, entre 1917 i 1936, i va passant pels esdeveniments històrics mundials, com la guerra, el sufragi femení, etc.
Subjectivament, em vaig enamorar d’aquesta novel·la i la vaig llegir amb molt de plaer.
Objectivament, hi vaig trobar massa ingredients «per enamorar a les persones com jo». Com si l’autora hagués volgut atrapar-me a mi, com a mitòmana dels llibres, i a les persones com jo.
Com si hagués estat cuinant una recepta de pastisseria, on, si els ingredients estan ben calculats i mil·limetrats, no hi ha opció que res surti malament. En soc ben conscient.
Malgrat aquesta ambivalència, m’ho vaig passar tan bé llegint-lo, com quan vaig veure aquella pel·lícula de Woody Allen: «Midnight in Paris», on vaig sentir el mateix (que m’estaven «comprant» amb el caramel dels meus mites, però que jo em deixava comprar de bon grat). Per això el vaig recomanar.
Tornant al llibre:
La protagonista és la Sylvia Beach, americana, però se’n va a viure a París. Allà es quedarà tota la seva vida i començarà l’ aventura d’obrir la Shakespeare and Company, una llibreria, que, tot i que no és a la mateixa ubicació, es pot visitar i exerceix una fascinació mitòmana en els amants dels llibres,com jo mateixa, que quan vaig a París, visito la llibreria, convertida, ja des de fa temps, en un dels objectius turístics per excel·lència.
Sí,sí: soc conscient de tot això, però jo hi vaig. Cada vegada. Tot i sabent que la llibreria actual no és l’original.
Sylvia Beach s’enamora d’Adrienne Monnier, la propietària de la llibreria «La maison des amis des livres» i comença una vida d’intel·lectualitat, molt atractiva, on un dels seus objectius serà la publicació de l’Ulisses, de James Joyce. Aquest fet va fer que sempre estigués envoltada d’intel·lectuals, uns més amables que altres, que l’autora ens presenta com ella creu que eren, o com vol que els lectors creguem que eren, amb gran domini de la ploma.
Potser una mica massa ensucrat, tot plegat, però, com he dit, ho accepto de bon grat, perquè en soc conscient i em deixo arrossegar pel sucre i me’l cruspeixo.
Montse Medalla
LA LLIBRETERA DE PARÍS de KERRI MAHER.
Quan estava a punt d’acabar la lectura d’aquest llibre vaig pensar que podien passar dues coses: que al final m’agradés molt o que em provoqués una gran decepció. I per això em vaig voler esperar a pair la ingesta literària abans de formar-me’n una opinió.
I el que puc dir, ara que ja l’he llegit i he tingut prou temps per a pensar-hi, és que La llibretera de París no m’ha decebut gens. Diria, fins i tot, que m’ha agradat una mica més del que m’esperava. No és fàcil explicar històries sobre llibres i llibreters, llibreries i biblioteques i escriptors i bibliotecaris, i agradar als lectors, que en moltes ocasions són també llibreters, escriptors i/o bibliotecaris o, si més no, gent que passa molt de temps en llibreries i biblioteques i, per tant, les coneixen bé. Però aquest llibre ens transporta a un món que és una mena “d’origen de tot plegat” que molts ignoràvem i, en conseqüència, fa una tasca d’homenatge i de recuperació de la memòria que, a banda de ser molt útil i necessària, ens entusiasma.
Perquè és bonic constatar com una dona que ho tenia tot en contra, va trobar en l’amor pels llibres i la literatura el coratge per tirar endavant una empresa difícil (una llibreria anglesa a París!) en temps de recessió i de censura, i també per editar una obra difícil i prohibida (l’Ulisses de Joyce!) des de la més absoluta inexperiència. Al final, el final que dic que m’agrada perquè arrodoneix la novel·la, se’ns explica que ella tenia l’ambició de ser pionera i única en dos projectes que ja intuïa que serien molt importants en la història de l’art.
Però jo penso que la intel·ligència, l’astúcia i l’ambició de la Sylvia Beach no acaba aquí, i el mèrit de la novel·la és mostrar-nos-ho de forma velada, gairebé com un tema de rerefons. Aquests projectes, la Shakespeare & Co i l’Ulisses, no eren altra cosa que el reflex d’una reivindicació més important, un clam, un crit que no hauria d’ésser mai més ofegat: la de ser pionera i única en una forma d’entendre la vida; la d’una dona que no reprimeix sota cap concepte el seu dret a la llibertat.
Mentre llegia alguns paràgrafs del llibre pensava: quina sort, la de la Sylvia Beach, d’haver conegut en Joyce i l’Ezra Pound, en Hemingway i l’Eliot. Però ara que l’he acabat, penso: quina sort, la de tots aquests escriptors que van arribar a conèixer la Sylvia Beach.
A Blanes, el 8 d’abril de 2023.
Elisabet Moreno
