DONDE VIVEN
LOS MONSTRUOS
Maurice Sendak
Hem encetat el Miniclub d’aquest mes de març parlant una mica de l’autor i il·lustrador d’aquest àlbum il·lustrat, Maurice Sendak, considerat un dels il·lustradors de contes infantils més important del s.XX. Va decidir ser il·lustrador després de veure la pel·lícula “Fantasia” de Disney.
Va guanyar premis i reconeixements literaris per aquest títol, entre ells, la Medalla d’Honor de les Arts en mans del President d’Estats Units, Bill Clinton.
És un verdader exemple d’àlbum il·lustrat perfecte, per la seva harmonia entre paraula i imatge. Una història poètica i senzilla contada amb humor.
Cada imatge desprèn una atmosfera màgica i un joc amb la diagramació.
El tamany de les il·lustracions va increscendo a mesura que el protagonista es va endinsant en el món oníric i alhora aniran disminuint a mesura que el Max torni a la realitat.
Hem fet la lectura i…..
” Max és castigat per la seva mare sense sopar per les seves malifetes. És un nen entremaliat , incomprés i rebèl i sovint, dolent, capaç d’enfrontar-se a la seva mare i, fins i tot, de desitjar-li allò que cap nen no voldria per a ell mateix: que la mengés un monstre. El nen comença a imaginar que la seva habitació es tranforma en un bosc, un bosc ple de lianes. En aquest bosc hi troba una costa amb un barquet amb el seu nom . Hi puja i comença a navegar. Després d’un temps indefinit, arriba a un lloc on viuen els monstres, als que captiva. El faran rei de tots els monstres perquè és el més temible de tots ells. Després d’un temps, decidirà tornar a casa perquè….. com a casa no hi ha rés! “
Hem estat jugant entre la realitat i el somni.
Ens hem adonat que els monstres son llunyans en el temps i l’espai i en Max ens ha ensenyat a dominar-los i fins i tot arriben a tenir sentiments i són divertits.
Per acabar, hem fet el joc de la caixa vermella amb el llaç verd.
Hem tret el llaç de la caixa, l’hem obert i un a un, hem anat dient, en veu alta, allò que ens fa por, la foscor, els fantasmes, l’aigua, les alçades, els cucs, els petards, les aranyes, les atraccions, els llops…. i una vegada tots ho hem fet, hem tancat la caixa ràpidament, amb el llaç, perquè totes les pors quedin allà dins i no puguin tornar a sortir.
Només apuntaré que… s’ha fet el silenci quan un pare, ha manifestat que ell tenia por a la soledat i el seu fill s’ha fos en una abraçada amb ell.
De vegades….sobren totes les paraules!
Una cosa hem averiguat però,
ELS MONSTRES,
almenys els d’aquest conte,
NO FAN POR!
By Isabel Brunet
