“Me tumbaba después en la arena, cogía un puñado, lo dejaba escurrir entre los dedos y la arena caía en una lluvia amarillenta y suave. Pensaba que se escapaba como el tiempo, que eso era una idea fácil y que resultaba grato tener ideas fáciles. Era el verano.”
François Sagan – Buenos días, Tristeza
És estiu. Dies llargs, banys de mar i sol, nits amb llum d’espelmes, colors de festa, granets de sorra amagats sota el llit (no se qui els haurà posat;) ). Banyador i tovallola esperant a l’estenedor, rellotges invisibles, apunts del “cole” tancats amb pany i cadenat fins al setembre.
Veig, escolto, menjo, sento i oloro estiu per tot arreu. Fins i tot el vol ras dels falciots del meu barri em recorda que estem a la millor estació de l’any, per a mi.
Aquest llibre és un jersei esfilagarsat. A poc a poc el jersei es va desfent suaument. La Cécile va estirant el fil i el va cabdellant al nostre voltant fins que el jersei desapareix. Llavors el fil que ens embolcalla ens ofega, ens oprimeix el pit i no ens deixa respirar. I al final ens alliberem però el fil ens ha deixat una marca per la resta de la vida.
François Sagan ens situa als anys 50. La Cécile té 17 anys, rebel i molt egoista, viu amb el seu pare Raymond, quarantí, viudo i molt seductor. Passen l’estiu en una mansió vora el Mediterrani. Pare i filla viuen feliços junts, cadascun gaudeix de la seva llibertat. Comparteixen excessos, són confidents i còmplices de bromes i jocs que només ells entenen. El seu món només té dos habitants, la Cécile i en Raymond.
Però una dia arriba a la mansió la Anna. L’Anna és intel•ligent, estricte, serena, i era la millor amiga de la mare de la Cécile. La seva visita causa un fet inesperat. Un fet que la Cécile és incapaç d’entendre, controlar i tolerar, el seu pare i la Anna s’enamoren.
Per a la Cécile això és terrible. Perd el seu còmplice i el seu confident. La Cécile veu com el seu pare va marxant del seu món idíl•lic de dos habitants i és arrossegat per l’amor de l’Anna. La Cécile no hi podrà fer res. Llàstima que ho entendrà massa tard i la tristesa la despertarà cada matí.
I ara unes quantes frases:
* -Te haces una idea un poco simplista del amor. No consiste en una serie de sensaciones independientes entre sí… -Pensé que así habían sido todos mis amores. Una emoción súbita ante un rostro, un gesto, un beso… Instantes plenos, sin coherencia, a eso se reducía todo mi recuerdo. -Es otra cosa… Un cariño constante, la dulzura, la añoranza…
*La suya era una mano fuerte y reconfortante: me había secado las lágrimas cuando sufrí mis primeras penas de amor, había cogido la mía en los momentos de tranquilidad y de felicidad perfecta, la había apretado furtivamente en los momentos de complicidad y de risa desatada.
*Corrí hacia el mar, y me zambullí gimiendo sobre las vacaciones que hubiéramos podido tener, que no tendríamos. Teníamos todos los elementos de un drama: un seductor, una mujer galante y una mujer juiciosa. Divisé en el fondo del mar una preciosa concha, una piedra rosada y azul. Hundí el brazo para cogerla, la conservé, suavecita y pulida, en la mano hasta la hora de comer. Decidí que era un talismán, que no me separaría de ella en todo el verano. No sé por qué no la he perdido, yo, que lo pierdo todo. Hoy la tengo en la mano, rosa y tibia , y me entran ganas de llorar.
I ara unes anècdotes:
*François Sagan és una autora francesa que neix el 1935 a França. Va publicar “Buenos dias, Tristeza” amb tan sols 19 anys i amb un gran èxit.
*L’obra “Buenos días, Tristeza” va ser portada als cinemes al 1988 pel director Otto Preminger
*François Sagan és un pseudònim, el seu nom real és François Quoirez.
*Ha escrit llibres, obres de teatre, biografies, memòries i fins i tot ha dirigit pel•lícules.
*Françoise Sagan va acabar sola, arruïnada i addicta al opi i a al cocaïna. França la va acusar de frau fiscal. Un grup d’intel•lectuals francesos van decidir ajudar-la. I van dir textualment: “Pot ser que Sagan li degui molts diners a França, però molt més li deu França a ella”.
*Sagan va morir al 2004 d’una embòlia pulmonar.
“Buenos días, Tristeza” és una petita novel•la, senzilla, sense grans pretensions. Es llegeix ràpid. Sagan ens escriu aquest drama de manera elegant, subtil i exquisida.
Al final del llibre no pots evitar pensar que a vegades aprenem les coses massa tard. Que la vida és molt més fràgil del que ens pensem i que podem acabar amb la Tristesa despertant-nos cada matí…
